Fragilitat
Sovint ens preguntem per què, davant d’un mateix problema de salut (per exemple una fractura de fèmur), persones amb la mateixa edat i davant el mateix enfocament assistencial, presenten resultats de salut tan diferents: mentre que unes manifesten poca davallada funcional – tornant sense dificultat a la seva situació basal-, d’altres presenten un deteriorament funcional significatiu que difícilment s’acaba resolent de forma absoluta (figura 1). Aquesta susceptibilitat variable a presentar resultats adversos de salut -incloent la mort- està determinada pel grau de fragilitat de cada persona.
Figura 1.
Dit d’una altra manera: si al néixer disposem d’un “dipòsit de salut” ple, a mesura que s’acumulen malalties i condicions cròniques, aquest dipòsit es va buidant. I com més buit està, més vulnerables ens convertim davant de noves malalties i més probabilitat de morir tenim. Però no totes les persones acumulen els mateixos problemes ni ho fan a la mateixa velocitat, i no totes les persones de la mateixa “edat cronològica” tenen el mateix risc de morir: sovint constatem que una persona de 90 anys “sembla que tingui 60”, però també que algun dels pacients de 60 anys -a causa freqüentment l’acumulació de malalties- “semblen que tingui 90”. Aquesta “edat biològica” real d’una persona, proporcional a la seva “reserva de salut” i que condiciona el seu grau de vulnerabilitat és la fragilitat.
Diagnòstic situacional
El concepte de diagnòstic situacional fa referència a el resultat del procés de valoració multidimensional i de necessitats que permet als professionals de determinar quin és el grau de reserva / fragilitat de la persona atesa (¿com de vulnerable és? ¿En quin punt passa de la seva trajectòria vital hi ha la persona?), així com quins són els dèficits / dimensions afectades i les necessitats a donar resposta. Conèixer el grau de fragilitat és bàsic per poder realitzar aquest diagnòstic de situació, com a punt de partida necessari per facilitar la proporcionalitat de les actuacions d’acord amb la conciliació entre la situació clínica i els objectius assistencials (figura 2).
Figura 2.
Els índexs de fragilitat (com per exemple l’Índex Fràgil-VIG), permeten obtenir aquest diagnòstic situacional de forma quantificada.
Personalització de l'atenció
La personalització és fonamental per a una bona atenció a les persones grans / amb problemes de salut crònics -i més especialment d’aquelles amb necessitats complexes d’atenció (PCC) i/o situació de final de vida (MACA), les característiques de les quals molt sovint sobrepassen els plantejaments assistencials basats en protocols i guies de pràctica clínica.
Així per exemple, la identificació de criteris de fragilitat avançada i progressiva, ajuda a ponderar el risc / benefici d’intervencions agressives que puguin resultar desproporcionades o massa costoses. En contraposició, la valoració del grau de fragilitat també pot ser útil en la presa decisions en aquells pacients amb risc de infravaloració o infra-tractament quan, tot i presentar un bon grau de reserva, per criteri d’edat se’ls pogués privar d’un esforç diagnòstic addicional o d’una prova terapèutica específica potencialment beneficiosa.
Per tant, una atenció personalitzada i centrada en les necessitats les persones requereix tan d’aquest abordatge “de precisió” -d’acord amb les característiques específiques / singulars de la persona-, com de la incorporació dels seus valors i preferències -en un procés de presa de decisions compartida.
Aquí trobareu alguns vídeos divulgatius on s’explica de forma breu alguns dels elements clau del model d’atenció personalitzada.